lunes, 14 de julio de 2008

Not a sportive type






Ahir estava molt il·lusionada en anar a fer una classe d'steps amb una amiga que feia alemany amb mi. Tenia moltes ganes de tornar a fer steps, ara que feia molt temps que no podia coincidir amb l'horari. Vaig anar-hi, em vaig trobar amb la Montse i a dos quarts de 8 ja érem a la classe. Quina sorpresa la meva en veure que ja portaven com 2 minuts o 3 de coreografia: tothom anava amunt i avall amb l'step, rodolant per allà, girant-se, regirant-se, voltant, picant de mans, somrients! Quasi em moro! Al principi pensava, va tranqui, ja ho pillaràs i mirava la Montse que tampoc seguia. Al cap de 5 minuts, ella ja voleiava per allà intentar fer de mim dels altres, jo encara no m'havia mogut. No recordava els passos, no entenia què fèien els peus ni que fèien les mans, ni cap on giraven ni amb quin peu començaven. En va vaig seguir un o dos passos per acabar amb la cara vermella de vergonya, de pena, com la que feia. La classe plena, els ulls de les ties em resseguien, mig petant-se el cul, rient per dintre, pensant què fa aquella burra. Una tia del costat que quasi no conec em deixava anar constantment: però puja, prova-ho, mou-te. I jo cada vegada tenia més i més vergonya i estava paralitzada, no podia ni moure'm.

Les gotes de suor del meu front eren inexistents, l'aigua ni la vaig tocar, la tovallola a terra, només vaig tocar el kleenex que tenia per mocar-me una o dues vegades, així semblava que em movia més.


Al cap de 40 minuts vaig dir: PROU, PROU, PROU! Vaig agafar l'step i vaig fugir. Quedaven encara no 5 minuts, van repetir la coreografia sencera unes 3 vegades i van plegar. De fet, no hagués valgut la pena marxar, però vaig voler aprofitar el temps caminant una mica a la cinta. De ràbia que tenia, vaig córrer durant 5 minuts i jo no ho faig mai, mai! Bueno d'algo em va servir.


Potser és que a mi no se'm dóna bé l'esport, a part de la natació. Quan tingui l'MP3 submergible ja ningú em podrà parar! Jejejejeeje! Tothom em diu que torni a anar a steps, que ho reprovi, als vestuaris totes les ties dient: tranquil·la és el primer dia i avui ha sigut molt difícil. Sí, sí, uns pebrots! Perquè totes seguien, totes! No hi havia ningú parat, a no ser que no poguessin amb la seva ànima, clar!


Maybe I'll try again, but I'm not sure at all! Sembla que perdi el temps!


Les fotos són de la NOTTE BIANCA de Bergamo, quan hi vam anar. Vaig provar de fer rodolar l'aro en la meva cintura, però ni això... Però a l'Andreu no li sortia pas gaire millor eh!

Això sí, m'ho vaig passar molt bé i vaig riure molt, que ja és algo!

3 comentarios:

Claire dijo...

Ja veiem que el Hula Hop no és la teva especialitat eh? A mi se'm dóna bé! Apa! I els steps... jo sí que fa anys que no hi vaig! Em molava mooolt!
Borra-la, borra-la aquesta!!! jejeeje Memorable moment amb els steps... d'un altre, of course! Arribo a ser jo i em moro!

Ada Guilà dijo...

Jajjajajajaaj ja no me'n recordava! Que bo va ser allò! Bueno la vergonya que vaig passar jo ahir és equiparable a aquell moment de verguenza ajena! jajajaja! i quan vam anar al gym amb el? remember? ai ai ai

Claire dijo...

Ai, no m'enrecordava! jajaja Vam anar amb ell al gym! Que fort!! Quina vergonya!